Instituto de Formación Continua (IL3-UB)


Fichas técnicas de proyectos artísticos en contextos
Pujol, Andreu

- Web de Candy Chang y de su proyecto "Before I Die"

http://candychang.com/ http://beforeidie.cc/

- Información sobre Francesc Ruiz y su proyecto "The Green Detour"

Ars Magazine: http://www.arsmagazine.com/noticias...

Camila y el Arte: http://camilayelarte.blogspot.com/2...

- Web del proyecto "Madrid Street Advertising Takeover" de PublicAdCampaign

http://www.publicadcampaign.com/masat/


FICHAS TÉCNICAS DE PROYECTOS ARTÍSTICOS EN CONTEXTO

Títol de l’obra o projecte: Before I die

Nom autor / nom col·lectiu: Candy Chang

Any – data / lloc de realització: Abril de 2011, Nova Orleans

Tècnica: Mural

Descripció crítica: Es tracta d’un projecte artístic basat en la comunicació en l’espai públic. Consisteix en un mural situat en la paret d’una casa abandonada. Aquest mural és realitzat a partir de pintar tota la paret de negre amb un gran títol en color blanc que resa “Before I die...). A la part inferior de la paret, a l’alçada dels vianants, hi ha la mateixa frase allargada i repetida moltes vegades “Before I die I want to” seguida d’un espai en blanc. Aquest espai, senyalitzat amb una ratlla a la manera dels camps per reomplir d’exàmens o formularis, incita al ciutadà a apuntar els desitjos que vol acomplir abans de la seva mort. A més, es proporciona guixos als transeünts per tal que puguin anotar-hi els seus desitjos.

En aquesta obra es difumina el concepte d’autor. Candy Chang engendra la idea però, en primer lloc, el mural iniciat ja és creat per un grup de persones, ja que es va servir de l’ajuda de veïns del barri i d’amics per condicionar la paret de la casa abandonada a mode de pissarra. En segon lloc, el concepte d’autor es veu difuminat perquè l’espectador, el qui veu el mural, també es transforma en autor en el moment en que hi interactua i hi expressa la seva voluntat. És a dir, l’obra en cap cas és finalitzada, sinó que està en constant creació i l’autora inicial no té el control d’allò que hi acabarà apareixent. Tot i així, s’ha de dir que l’expressivitat es veu, fins a cert punt, limitada perquè amb la frase “Before I die I want to” ja s’estan establint unes pautes d’allò que s’hi ha d’escriure. Si més no, allò escrit s’ha de correspondre a la categoria de les voluntats o dels desitjos. Observant les fotografies del projecte veurem com cap de les frases escrites amb guix s’escapa d’aquestes categories. D’altra banda, em sembla interessant de veure com encara que es fixin aquestes pautes amb els espais buits dedicats a ser omplerts pel transeünt, moltes de les frases són escrites fora dels espais delimitats. Això indica que fins i tot, encara que s’estableixi un espai ben acotat i delimitat, el projecte artístic en l’espai públic està subjecte a canvis imprevistos per a l’autor. El mateix passa amb les frases més llargues del compte, desitjos més llargs que l’espai que Chang havia previst.

Altres indicadors que el projecte va per lliure després d’haver sortit de l’artista és el fet que s’hagi repetit en moltes altres ciutats on Chang no ho tenia previst. Utilitzant la xarxa com a espai de difusió s’ha creat, en primer lloc, una prolongació del mural que recull els desitjos dels internautes. D’altra banda, s’ha proporcionat un kit amb les plantilles per realitzar un mural igual. D’aquesta manera l’acció artística ha anat més enllà del que havia establert l’autora i ha arribat a Holanda, Kazakhstan, Portugal, Canadà, Mèxic i altres ciutats dels Estats Units.

Títol de l’obra o projecte: The Green Detour

Nom autor / nom col·lectiu: Francesc Ruiz

Any – data / lloc de realització:Octubre 2010, El Caire

Tècnica: Còmic

Descripció crítica: L’autor utilitza dues eines en el seu projecte: el còmic i la ciutat. El còmic és una historieta de quatre personatges que representen diferents períodes de la història del còmic a Egipte. El més antic de tots és Tintín, que representa la visió colonialista del país en còmics com Els cigars del faraó. L’ànec Donald és el següent, que es correspon a l’època de domini nord-americà de la zona. Després hi ha Samir, que és un personatge inventat pel règim revolucionari als anys 50 per adoctrinar la mainada exposant-lo com a personatge exemplar. Finalment hi ha el Ciutadà Mòlt, un personatge de còmic dels anys 80 que representa un funcionari maltractat i que va ser prohibit pel mateix règim revolucionari. Valgui la redundància, aquests personatges que representen diferents moments de la història del còmic egipci s’ajunten amb una missió: reconstruir voltant per El Caire aquesta mateixa història del còmic.

Ruiz va fer interactuar el còmic i la ciutat de la següent manera: el còmic seguia la pauta de ser una publicació per entregues. Aquestes entregues es deixaven en determinats punts de la ciutat de manera que qui volia anar-lo seguint havia de procurar la següent part del lliurament. Com ho feia? Només s’havia de seguir el recorregut que els personatges anaven fent dins la historieta del còmic. Allà on acabaven els personatges en aquell lliurament era on el lector trobaria la següent part del còmic. Ruiz fa el còmic totalment intel·ligible al lector perquè està fet a base de fotografies de la ciutat en les quals s’ha superposat l’acció dels personatges. El paper entre lector i personatges de còmic, és a dir, obra, és intercanviat: el lector fa el mateix recorregut que els personatges de còmic i ressegueix la història de còmic de la mateixa manera que ells. Passa per les mateixes llibreries, les mateixes editorials, quioscos, mercats de segona mà.

Alhora, el còmic és profundament crític amb el règim. Veladament, per evitar les represàlies és crític amb la censura que ha patit el món del còmic a Egipte. També fa notar al lector la disposició autoritària de l’espai públic a El Caire. Hi ha un moment en que els personatges creuen la plaça Tahrir i es fan creus d’haver-ho fet. Aquest és un gest que no podrà fer el lector, que haurà d’anar pels passos subterranis de la plaça. I és que aquesta plaça va ser concebuda de tal manera que els vials per on circulen els cotxes impedeixen creuar-la per sobre. Això va ser projectat amb la finalitat d’evitar revoltes. Francesc Ruiz sembla preveure el que havia de venir pocs mesos després quan els vials no van servir per res.

Títol de l’obra o projecte: Madrid Street Advertising Takeover

Nom autor / nom col·lectiu: PublicAdCampaign

Any – data / lloc de realització: 30 de març de 2011, Madrid

Tècnica: Cartell

Descripció crítica: Es tracta d’un projecte artístic que forma part d’una campanya que ha tingut lloc en diverses ciutats. Aquest projecte pretén dues coses: en primer lloc, donar veu en l’espai públic a persones que normalment no n’hi tenen. En segon lloc, denunciar la saturació d’imatges publicitàries que pateix qualsevol ciutat a dia d’avui, especialment en el món occidental. Amb aquestes idees es va aconseguir les claus per obrir els espais dedicats a publicitat de les marquesines d’autobusos. Abans s’havien fet cartells de la mateixa mida de l’espai dedicat habitualment a publicitat i que recollien frases de persones de diverses característiques que no necessàriament tenen punts en comú. Aquest darrer tret, juntament en ser una acció coordinada entre diversos autors, és el que dissol el concepte d’autor mateix perquè les frases impreses no es corresponen als autors estrictes de l’acció.

En una acció nocturna, un grup de voluntaris es va dedicar a anar retirant els cartells publicitaris de les marquesines i a canviar-los pels cartells amb les inscripcions recollides amb anterioritat. La marquesina, de propietat pública, fins aleshores mantenia un espai privat, que era l’espai destinat a publicitat. Amb l’obtenció de la clau s’obtenia també la possibilitat d’alliberar aquell espai i convertir-lo en públic: ja no era un espai clos, s’havia convertit en un espai obert. Aleshores, aquella finestra dedicada a promoure el consum i reservada a la paraula dels publicistes s’havia convertit en un espai d’expressió de persones anònimes. Aquestes persones anònimes havien conquerit un espai que tradicionalment els havia estat vetat.

El fet que es tractés d’una acció massiva va fer que despertés l’interès dels mitjans de comunicació vers la iniciativa de manera que si s’hagués fet l’acció amb una sola marquesina hagués passat totalment desapercebuda. D’altra banda, crec que també es corria el risc de la banalització del missatge de la mateixa manera que ho fa la publicitat. Ens hauríem de preguntar quants transeünts deurien passar davant d’una de les marquesines adulterades sense ni tan sols adonar-se de la modificació. Hem de pensar, també, si es contribuïa amb aquesta acció, a la saturació d’informació que no hem demanat i que ens envaeix cada dia. Finalment, cal plantejar-se si no reprodueix exactament els mateixos esquemes que la publicitat, simplement limitant-se a canviar-ne l’autor.


Diseño: Pedro Hugo / Programación: Nicolas Malevé / Gestor de contenidos: Spip / Administración